Infància viatja a
Finlàndia

«T’has adonat que als jardins de les escoles fineses que hem visitat hi havia pocs arbres?» Ho comentava una mestra en el camí de retorn i podies veure en la seva mirada la satisfacció d’estar fent una lectura de la realitat que tot just s’acabava de visitar, una lectura que alhora iniciava la comprensió i la interpretació d’un context tan diferent del nostre.
Els jardins de grans dimensions, pensats i dissenyats perquè els infants poguessin trobar-hi diferents possibilitats de jocs, de descoberta i amagatalls, com ens feia observar la mestra tenien pocs arbres i tots, de fulla caduca, possiblement per recollir tot el sol i la llum que, en aquells país, són escassos durant massa temps.
Poc després un petit grup de mestres es preguntava per què en els diferents centres que havíem visitat a les ciutats de Tampere i Hèlsinki hi havia tant pocs wàters. I a l’entorn del comentari s’iniciava una nova conversa sobre el que s’havia vist, i així s’encadenaven observacions, reflexions, comparacions, idees, i s’obrien nous interrogants tot començant a construir una idea de conjunt.
Tres wàters i una sola taula de canvi són un equipament més que suficient per als grups heterogenis d’edat, en la mesura que aquesta activitat quotidiana la realitzen els infants de parvulari quan en tenen necessitat, i tenen la possibilitat de triar la seva tassa preferida, com en el conte de rínxols d’or: hi ha la petita, la gran amb un forat petit, la gran amb un tamboret per arribar-hi, totes les tasses de wàter amb separadors i portes. Potser per respectar la intimitat? Potser perquè els infants puguin triar en una qüestió tan personal? Potser poder decidir en una qüestió aparentment tant poc transcendent, però que els possibilita decidir moltes vegades al dia? Potser el fet de ser considerat i respectat en qüestions tan elementals, tan quotidianes, pot afavorir en els infants el sentiment de competència, d’autoestima. Potser una qüestió tan simple pot contribuir al fet que el país sigui competitiu.
El d’enguany es el 21è viatge d’estudi que s’organitza des d’Infància i ha estat el tercer país escandinau visitat, que s’ha tingut l’oportunitat de conèixer directament amb una lectura col·lectiva que sempre permet anar més enllà, en la mesura que, sobre el que estem veient, escoltant, tocant, sentint i pensant, s’hi intercala el que pensen i diuen els altres sobre aquella realitat.
És un procés polièdric, d’una riquesa i un matís difícils d’explicar, en la mesura que conté una gran diversitat de matisos personals, històrics i territorials, dels quals cada un n’és portador, des de Castilla-La Mancha al País Basc, passant per Madrid, Menorca, Granada i Catalunya, amb una àmplia representació de les terres de ponent, de l’Empordà, el Maresme, Barcelona, el Baix Llobregat i el Vallés, el Camp de Tarragona i el Penedès.
Finlàndia, la terra dels sami, es avui un país modern, amb un alt nivell tecnològic, que apareix continuadament en els mitjans de comunicació com un dels països més competitius del mon. Durant la nostra visita, vam poder conèixer un país que pensa i actua cap als seus ciutadans, un país modest, amable, plàcid. Amb placidesa en el paisatge, en el tracte, en la manera de concebre els centres per als infants, tant en la seva estructura i organització, com en la seva arquitectura i la seva pedagogia.
Com en els altres països escandinaus, els centres per als infants de 0 a 7 anys finesos són competència dels ajuntaments, sempre acompanyats dels pressupostos corresponents, pressupostos que coneix tothom.
Tant a Tampere com a Hèlsinki, els centres que vam visitar tenien uns paràmetres comuns que ens permeteren identificar l’harmonia i la coherència d’aquella realitat:
Les edats que acullen: Els infants més petits tenien entre 8 i 10 mesos i els més grans 7 anys, edat en la qual s’inicia l’escola obligatòria.

L’organització dels grups: Eren heterogenis. Els dels petits eren de 12 infants entre 8 mesos i 3 anys; els dels grans, de 21 infants entre 3 i 7 anys, i cada grup tenia 3 educadors.

El nombre d’infants per educador: Cada educador té 4 infants del grup dels petits i 7 infants del dels grans.

Les pautes horàries: La majoria dels infants hi estava entre 6 i 9 h. Els educadors, tots ells treballaven amb nens 7 h diàries i destinaven 1 h diària a fer reunions de treball. Dels centres, el 90 % tenien obert des de les 6 a les 18 h. Hi ha un petit percentatge de centres que acullen el que són les necessitats menys comunes. És el cas, per exemple, dels centres a l’aire lliure, uns parcs en els quals, informalment, pares o altres familiars que tenen cura dels infants menors de set anys poden anar-hi a jugar unes estones al dia.
Allí, els més grans de set anys, després de l’horari escolar i en períodes de vacances, també hi poden anar a jugar sense companyia d’un familiar.
Com a exponent de l’altre extrem de l’oferta també hi ha alguns centres que obren 24 h. Atenen les necessitats de famílies amb horaris de treball de torns llargs, com els que han de navegar. L’organització d’aquests centres a Hèlsinki era molt flexible per facilitar a les famílies que poguessin estar amb els infants mentre eren a terra.
Vam conèixer, també, uns centres que acullen als infants de 2 a 7 anys no escolaritzats 4 hores a la setmana.

L’oferta i la demanda: Les famílies que desitgen una plaça per al seu infant veuen atesa la demanda en poques setmanes. Els percentatge d’infants escolaritzats en ambdues ciutats se situa entorn del 65 %. Un percentatge que varia segons l’edat dels infants: en els infants de 6 a 7 anys se situa en un 94 %; en els de 3 a 6 anys, en un 81 % i en els més petits de 3 anys, en un 20 %.
El cost i la quota: Per als infants de 6 a 7 anys hi ha una oferta de quatres hores diàries d’escola gratuïta, en la qual participa un 94 % dels infants d’aquestes edats. El cost d’un infant fins a 7 anys en els centres finesos es de 7.500 euros a l’any i la quota que paguen les famílies es de 200 euros al mes.

Els espais i l’equipament: Tot i que cada centre dels que vàrem visitar era diferent, com a visitants podíem sentir que hi havia una atmosfera comú, potser les cortines, o els colors dels sofàs, o les taules de diferents mides que feien evident un ambient acollidor. El rebedor amb tots els estris per netejar les sabates i eixugar la roba mostraven el pragmatisme, la funcionalitat i alhora la manera de viure amb el dins i el fora com un tot. A més dels espais de vida de cada grup on menjar, dormir i, sobretot, jugar, als centres es podien veure espais per activitats concretes: cuines a l’alçada dels nens –però de veritat–, tallers de fusteria, espais pensats per jugar amb l’aigua i, en alguns, una espais on no hi podíem accedir els adults.

Les mestres de Tampere ens deien sentir-se hereves de Dewey, Macarenko, Pestalozzi, Vigotsky, i que ara s’identificaven amb Malaguzzi. A Hèlsinki ens parlaren de Montessori, Pestalozzi i Hoslainer. A la pregunta de què pensaven que podria definir la seva pedagogia actual, el que ens deien i el que vèiem era coherent: els petits grups, poder escoltar el que els infants diuen, poder descobrir-ne el pensament, el com aprenen els uns dels altres i, per tant, els grups amb nens de diferents edats.
Vam poder veure com el teatre, l’art plàstic, els esports i la música eren importants en la vida dels centres, on els pianos (dels quals, en la majoria dels centres, n’hi havia dos) compartien espais físics i temporals amb els ordinadors, i uns i altres perfectament equipats i utilitzats. Vam veure com la tradició i la innovació es teixien en una realitat actual i viva, en la qual els infants i els adults se sentien còmodes.
Fins aquí els paràmetres que ens permetien comprendre la seva manera de garantir la qualitat, però, com també hem pogut observar en altres països, l’autonomia de cada centre, cosa que porta a descobrir allò de particular i personal que es pot trobar en cada un d’ells. Una personalitat que facilita la personalització, la diferència, l’apropiació qualitativa d’un espai col·lectiu de tots i no de ningú, aquell en el qual hi pots trobar la vella planta que fa anys que creix a l’escola i que cada any floreix, o el petit retall de diari del dia abans enganxat en un plafó que provoca la conversa a l’hora del cafè.
Un dels centres que vam visitar era nou de trinca. Els infants ens esperaven al porxo tot cantant una cançó. Estava situat en un barri nou i en ple creixement. Molts carrers encara estaven per asfaltar i les cases de prop de l’escola tot just acabaven de ser habitades. L’escola, al bell mig del barri, ja hi donava vida.
En aquest viatge, anàvem preparats per al fred, però vam passar calor. Els dies llargs i calorosos ens van permetre sentir com despertava la primavera. El gris de les fines branques dels bedolls, l’arbre de la seva artesania i el seu disseny, dia rera dia canviava el groc pel verd.
Tot plegat ha contribuït, en alguns aspectes, a trencar esquemes. En altres, ha donat seguretat i ha plantejat nous interrogants. Cal parlar-ne, comparar, discutir, construir, imaginar de nou.

Més imatges