Com cada curs, Infància proposa una visita. Enguany anirem a Fonollosa i Sant Salvador de Guardiola, on podrem visitar una escola bressol i un parvulari.

Visita a

Fonollosa
i Sant Salvador
de Guardiola

Dissabte, 15 de febrer del 2003

Quan fa uns mesos vàrem començar a prepara la visita d’estudi d’enguany a una escola bressol i un parvulari, no podíem imaginar que la data acordada coincidiria amb la convocatòria de les manifestacions per aturar la guerra contra l’Iraq. Una casualitat que va fer per a molts que aquesta esdevingués...
Com una rutina de cada any, a quarts de nou del matí començaren a aparèixer mestres de diferents indrets del país, de Reus, Barcelona, Mollet, Torrelles de Llobregat, etc. Amb un bus de dues plantes, iniciàrem la ruta d’enguany cap al Bages. A mesura que avançàvem, el cel esdevenia més i més blanc i la carretera semblava cada cop més estreta, o el bus es feia més gran. Tot plegat començava a embolcalla l’ambient amb una atmosfera especial. En arribar a Fonollosa, començava a nevar.
L’escola està just al costat de la carretera. A la porta, ens esperaven alguns mestres i, entre ells, el director. El fred no els havia impedit estar atents a la nostra arribada. Amb un gest acollidor ens conduïren cap al menjador de l’escola, ple de companyes d’altres indrets (Girona, Lleida, Collbató, el Penedès, Esparreguera, l’Anoia, etc.). Ens retrobàrem amb alegria i vam esmorzar juntes la coca amb llonganissa que, amb tanta generositat, oferia l’escola a tots els participants.
Cinc petits edificis de planta baixa, voltats d’un ampli pati amb grava, configuren el recinte escolar. Els edificis, orientats a migdia, tenen una bella vall que s’obre al seu davant, cosa que permet que la mirada ressegueixi les muntanyes del fons i descobrir-hi els diferents tons de verd que identifiquen els pins i les alzines, i les despullades branques dels roures que ara es perfilen d’un gris rosat, un bosc que està estretament vinculat als petits conreus. La neu que enfarinava les teulades ho convertia en un pessebre.
Amb celeritat –perquè la manifestació de la tarda havia fet que haguéssim d’escurçar el temps previst per a la visita–, ens vam reunir tots a la sala d’actes, que és alhora gimnàs i teatre, per escoltar el projecte de l’escola i, amb ell, el de parvulari. Amb una simplicitat extraordinària, comença a fer-se evident la complexitat del treball de l’escola de Fonollosa.

Una escola rural que no és rural, o és rural?
Una nova realitat que és lluny de les idees de solitud i aïllament que moltes vegades aquest nom evoca, com una imatge fixa d’una realitat que ja no és.
Les famílies d’aquestes escoles avui no són pageses, viuen en un medi rural plàcid que compensa en part l’accelerada vida del treball i el desplaçament lluny, una realitat que, com la de les famílies en les grans ciutats, tenen necessitat d’uns temps d’atenció educativa als infants que van molt més enllà de l’estricte horari de l’escola. Un tema viu i d’actualitat que afecta tota l’escola del país i del qual no se n’escapa l’escola rural.
És una escola que, lluny de la idea d’aïllament que al seu entorn s’havia forjat, es mostra avui lligada al món. Un món que com més llunyà és, més proper es mostra, gràcies al correu electrònic, un correu que, si l’hagués conegut Freinet, les seves correspondències escolars tindrien tota una altre dimensió. Com la que avui tenen els infants de l’escola de Fonollosa, amb una correspondència que, amb tota facilitat, els permet intercanvis amb infants de Suècia i d’altres països del món.
Però tampoc el desplaçament físic els és un límit quan es tracta d’apropar la cultura als infants. Els infants de Fonollosa coneixen bé Anthoni Caro, l’escultor anglès que ha omplert les magnífiques sales de la Pedrera de Barcelona. El volum és enguany tema d’experimentació i estudi dels petits de l’escola.
La imatge de solitud del mestre, que hom podria tenir entorn d’una estàtica imatge de l’escola rural, també es trenca amb la visita a Fonollosa. L’equip és potent, cohesionat, un equip que cada dia fa escola, una escola extensa en horaris i possibilitats per als infants, un equip que no estableix fronteres entre els temps d’escola i el de fora escola, temps igualment qualitativament educatius. L’equip d’aquesta escola àmplia ha incorporat experts en art plàstic, dramàtic i musical i l’aprenentatge de la llengua anglesa esdevé significatiu al menjador, al pati de l’escola i en les relacions amb infants d’altres escoles del món.
En aquest context, el parvulari es mostra igualment dinàmic, amb un ritme de treball diari estructurat i flexible alhora, en el qual la rutina vertebra la vida, des del bon dia a la cançó, l’observació del temps, el fet de comptar si hi som tots o quants som, o quants en falten, les activitats de joc, el treball amb petit grup, la lectura col·lectiva, un ritme diari en el qual les diferents edats que componen el grup aprenen i creixen en un clima estimulant.
Un concert de la jove orquestra, amb infants de l’escola i joves del poble, va servir per cloure un intens matí d’estudi, entre companyes i companys que fan del dia de cada dia a l’escola un espai de vida i aprenentatge altament interessant per a petits i grans.
Cada mestre visitant va rebre un llibre de poemes dedicat al silenci, el mar i el cel, fet per les nenes i els nens de l’escola, un regal. Molts regals ja començaven a acumular-se a la memòria de la visita, des de la cura amb què els infants havien preparat els espais i l’exposició dels seus treballs, al rigorós treball de les seves llibretes –per cert, fets sense llibres de text–, a l’elecció del tipus de professionals contractats per l’ajuntament i l’ampa de l’escola per fer coherent l’horari extens: experts en biologia, belles arts, música i arts escèniques. Uns regals d’aquells que obren interrogants sobre les possibilitats i el paper de l’escola avui, sobre les competències com a límit o com estímul per anar més enllà.

Somriure no costa gens?
Sense dinar –no hi havia temps–, les cent cinquanta mestres d’infantil que participaren enguany a la visita d’estudi organitzada per la revista Infància, es traslladen a Sant Salvador de Guardiola a visitar l’escola bressol municipal Dentetes. En certa mesura la població va viure l’arribada del grup com una invasió. Petits grups de vilatans propers a l’aparcament preguntaven si es tractava d’una «caravana de dones». Els dos joves mestres del grup comentaven amb ironia el que és una realitat preocupant de la nostra professió, lluny del que hauria de ser una feina d’homes i dones. Un debat pendent que caldrà abordar algun dia, si realment es desitja una veritable paritat també en educació des de les primeres edats.
Sant Salvador de Guardiola és un exponent clar d’un fenomen nou que està transformant esquemes i maneres de viure que consideràvem molt arrelades a Catalunya. En molt pocs anys, una població de cinc-cents habitants ha passat a tenir-ne dos mil cinc cents; d’una vida agrícola, a una població dormitori de famílies joves que no treballen a la veïna Manresa, sinó que el seu destí diari és Barcelona o els seus voltants.
Uns accelerats canvis que repercuteixen directament a l’escola bressol, que fa divuit anys creà l’Ajuntament per cobrir unes necessitats que avui són del tot diferents. El bon criteri inicial d’aprofitar l’antiga casa del mestre veïna a l’escola del poble com a llar d’infants municipal, avui resulta del tot insuficient. Vam poder visitar els espais provisionals que, per a aquest curs, s’han habilitat per acollir infants entre un i dos anys, mentre esperen poder anar a la nova escola bressol que l’Ajuntament construeix per a tots els infants de 0 a 3 anys de la població que ho sol·liciti.
Quant al projecte d’escola que les mestres de l’escola bressol ens havien explicat al grup visitant, amb una franca honestedat sobre totes les seves certeses i també amb els seus dubtes, vàrem poder constatar i contrastar el seu treball. En l’espai per als més petits de l’escola, les dues mestres del grup ens explicaren que la seva prioritat fins ara havia estat acollir els infants i donar-los la seguretat que havien pogut observar que els demanaven. Havien estat considerant la importància de donar-los temps per conèixer-se entre ells. Havien pogut establir també una bona relació amb cada una de les famílies, amb les quals ara tenien una gran complicitat en l’educació del grup.
Amb la seves explicacions, es feia evident l’escolta i el diàleg com una font de construcció d’un context idoni per a infants i adults, una manera de procedir que és flexible, amb els horaris, les activitats, els ritmes de vida de cada infant.
A l’antic edifici, on ara hi ha el grup dels grans, els infants de dos a tres anys, les parets i les prestatgeries parlen d’un llarg treball. Tot el que s’hi podia veure cridava l’atenció dels visitats, des de les xarxes que vestien un racó plenes de petxines de totes mides i formes diferents, a les paneres plenes de materials diversos com veritables centres d’interès, per poder descobrir, tocar, olorar i mirar amb una lent, si cal, els tresors que són aquests objectes recollits i ordenats per ser coneguts i observats individualment o col·lectivament.
El ritme de treball, la rutina de cada dia d’aquest grup de dos anys, es caracteritza per dues coordenades: una activitat que trenca la rutina dintre o fora de l’escola, com anar a la piscina, o pintar o fer massatges, i tot allò suggerent que els infants troben a l’abast en un renovat estímul de joc i experimentació.
És una petita casa que esdevé una gran casa d’aprenentatge de tots, de petits i grans. Una escola bressol que, fins fa molt poc, acollia els infants els matins i que ara comença a tenir famílies que necessiten que es tingui cura del seu infant més temps, una escola bressol que, com tantes altres, ha esta capaç de respondre a les necessitats de la seva població, i alhora ha fet pedagogia, ha generat la confiança social que les fa ser una peça clau per al creixement harmònic de la seva població.
I més regals: una bossa amb ametlles per a cada u i un poema. Somriure no costa gens. Tothom somreia, com segur que ho fan els infants i les famílies de Sant Salvador, perquè tenen una escola bressol i es valora l’educació per a tots.
Amb la visita d’estudi d’enguany, tenim una peça més que configura el divers, complex i interessant teixit social i pedagògic de Catalunya, en el qual es fa evident la política educativa dels ajuntaments que, més enllà de les estrictes competències, ens mostren una acció responsable a favor del ciutadans des dels zero anys. Una acció que moltes vegades es transforma per demanar-ne més, el que, lluny d’esdevenir una preocupació a contenir, hauria de ser vist com a mostra de la vitalitat d’un poble i, per tant, un repte per a l’acció de govern.
De tornada, encara amb el gust de la dolça xocolata desfeta i la coca amb la qual ens va obsequiar l’Ajuntament encara al paladar, només d’entrar a Barcelona vam poder veure el riu de gent que plàcidament caminava per aturar la guerra contra l’Iraq, una manifestació, una festa, potser la més cívica que fins ara havíem viscut mai. També, en aquest fet, com vam poder veure a l’escola, la imaginació i el domini de molts joves de les noves tecnologies, varen mobilitzar a tants i tants ciutadans a favor d’un món en pau.