Infància viatja a Lió
vegeu reportatge a www.elsafareig.org

Després de 22 anys organitzant viatges d’estudi per conèixer l’educació dels infants més petits de sis anys en diferents països, t’adones que més enllà del que es visita i es coneix, es crea una xarxa de relacions entre les persones a partir de les observacions o dels comentaris afins sobre el que es veu i es discuteix, sobre les afeccions o els projectes comuns.

El d’enguany ha estat un viatge compartit amb companyes de les escoles bressol i els parvularis municipals de la ciutat italiana de Pistoia i, al nostre grup, com és habitual, es podia sentir una polifonia de veus, de Menorca a Andalusia, passant per Lleida, Reus, Mollet, Figueres, Girona, Saifores, Torrelles de Llobregat, Barcelona, Cerdanyola i Cracòvia. Amb més o menys, dificultat tothom establia aviat relació i diàleg amb el francès que es podia i l’italià que s’intuïa.

Sense fronteres de cap tipus, dos autocars plens de mestres creuaren mitja França, per conèixer i parlar de pedagogia, de l’escola i l’educació dels infants de 0 a 6 anys a Lió, aquesta bella i confortable ciutat amb petits turons que ajuden a orientar-te. Entre dos rius, Lió serpenteja i esdevé amable. El magnífic teatre romà, tan ben situat en una de les talaies de la ciutat, ens recorda la història comú, o que també cauen els imperis. Als barris menestrals, s’obren als carrers estrets belles cases recloses cap a patis interiors plens de llum i de color. D’altres edificis es poden identificar amb la gran França, una realitat històrica que conviu amb un transport públic modern que connecta amb eficàcia la ciutat, els museus, els parcs plens de vida i activitat, potser en part perquè els dies de la nostra visita l’ambient està dominat per un generós anticicló.

Lió és una ciutat que, gràcies a l’escola, vam poder conèixer més a fons. A les visites a les diferents escoles, vam descobrir l’altra cara de la ciutat, la ciutat multiètnica, com tantes ciutats europees, la ciutat pobra, la ciutat viva que reconeix en l’escola el valor de la convivència, de la cultura, de la democràcia, de la ciutadania, la ciutat que lluita pel seu nou futur.

És una ciutat amable, que es qüestiona, que pren iniciatives, que es compromet amb l’escola i l’educació. Potser per això, després de tants anys de fer viatges d’estudi, aquest 2004 finalment s’ha optat per visitar el país veí. També, potser, gràcies a la invitació que ens va fer Philippe Meirieur, el nostre admirat pedagog defensor de l’escola pública, dels grans mestres de la renovació pedagògica, amb el qual compartim tantes qüestions de fons sobre la manera de fer de mestre i d’entendre l’educació.

Tots nosaltres tenim una imatge de la realitat educativa francesa tant la dels infants de 0 a 3 anys la crêche, com la dels de 3 a 6 a l’école maternelle o jardin d’enfants. Una imatge possiblement construïda, gràcies a la proximitat i a les lectures. Molts dels llibres de pedagogia que es podien llegir al nostre país en les dècades dels seixanta, setanta i potser vuitanta eren francesos, com totes les obres que ens han arribat a través del Moviment Freinet o els molts llibres de Lurçat, de Lantine. Cal recordar la influencia que va tenir la formació francesa a l’Escola de Jardineres, per als més petits. Es coneixia el pes que tenia la concepció puericultora que tanta influència tingué al nostre país fins que va ser aprovada la logse, i les idees de Lezine, Appel.

Aquesta imatge pedagògica, va sempre acompanyada de la idea del centralisme en l’educació i l’escola, del gran paper de la inspecció i de la jerarquia entre els professionals, una imatge en certa mesura estàtica, des de la nostra percepció, com si aquella realitat respongués a una foto fixa, amb un nivell d’escolarització generalitzat al parvulari i una oferta d’escola bressol superior al 30 % al conjunt del país.

Cal dir que l’impacte que va fer entre nosaltres la pel·lícula de Tarvernier, que per cert és de Lió, Avui, comença tot, a alguns, confirmà la idea que es tenia del parvulari francès i, a d’altres, els plantejà una nova curiositat cap aquell context.

I és amb tots els prejudicis del coneixement i del desconeixement que s’acorda viatjar a Lió. Durant el viatge d’estudi s’han visitat 8 parvularis i 7 escoles bressol a Lió i 10 escoles bressol a Vaulx.
Tant les escoles bressol com els parvularis estan immersos en un procés de transformació i, en aquest punt, el viatge ha esdevingut interessant, pel que deien, pel que feien i pel debat que s’ha generat entre nosaltres.

Les escoles bressol
Després de vint anys de treball i lluita de molts professionals de la primera infància al país veí, s’ha aprovat un decret en el qual la tradicional concepció higienicosanitària passa a ser educativa i social. No cal dir que els que durant aquests anys havien esta lluitant pel canvi estaven molt esperançats.
En algunes de les escoles bressol que vàrem visitar començaven a conèixer les idees pedagògiques de Lóczy i a plantejar-se l’autonomia dels infants en aquestes primeres edats. Són unes primeres idees sobre l’educació que, a moltes de les mestres del nostre grup, semblaven elementals o més que conegudes. Certament per a molts professionals del nostre país parlar d’educació en aquestes primeres edats és una qüestió molt generalitzada. Potser no és tan practicada algunes vegades per falta de convicció, o per la precarietat de treball en la qual estan sotmeses.

Tots hem pogut aprendre amb la curta experiència democràtica del nostre país que les lleis per elles soles no canvien les realitats, i menys d’un dia per l’altre. Per tant, després de la visita compartim l’esperança dels que esperen que el canvi de concepte que planteja el decret es vagi fent realitat a les escoles bressol franceses. Ells compten amb una àmplia oferta finançada amb fons públics, amb uns equipaments tant d’espais com de materials adequats, amb unes ratios de quatre infants per adult el primer any i de sis de l’any als tres anys, amb un horari de treball que no supera les trenta-cinc hores. Per tant tenen una infrastructura que els possibilita fer el canvi conceptual.

Caldrà fer el seguiment del seu procés de canvi cap a l’educació dels més petits; caldrà veure fins a quin punt el pes de la tradició puericultora és un fre. En la visita a les crêches vàrem poder observar ritmes diferents d’aplicació i de comprensió dels reptes que plantejava la definició del nou decret sobre l’educació del dels infants de 0 a 3 anys, unes diferències clarament influïdes per la formació inicial que tenien els professionals, un condicionant que també a nosaltres ens obliga a pensar en la importància que té la formació inicial per a facilitar o dificultar.

Els parvularis
Tots els parvularis que vàrem visitar a Lió, estan implicats en un interessant pla experimental. A partir d’una proposta de reflexió i acció que fa vint anys va promoure l’aleshores ministre de Cultura de França Jacques Lang, els parvularis que participen en el pla experimental compten amb la presencia d’un artista.

Son joves artistes de camps diversos, que s’incorporen a treballar amb els infants, de manera que a cada parvulari un dels llenguatges com la dansa, la fotografia, el cinema, la pintura o l’escultura esdevenen una activitat quotidiana que transforma la realitat, més enllà de l’activitat mateixa.

En les nostres visites, vàrem observar algunes de les dinàmiques que poden ajudar a comprendre la dimensió del canvi que s’estava produint:
• Una persona que estima i domina un llenguatge, posa a l’abast dels infants allò que, si no fos per aquesta iniciativa, difícilment podrien conèixer i experimentar.
• Els mestres fan d’espectadors actius del que passa a cada sessió i tenen l’oportunitat d’observar com els infants gaudeixen de l’activitat proposada per l’artista o generada a partir d’una provocació. Alhora que documenten tot el que els infants realitzen a cada sessió de treball.
• El debat sobre l’experiència de treball amb els infants és compartit, discutit i elaborat entre les dues cultures: la del artista i la del pedagog. Són dues mirades sobre una mateixa realitat documentada que genera en els equips de parvulari canvis en la dinàmica general de la vida de cada escola, en les activitats a oferir als infants, en la manera de veure els infants i les seves possibilitats si el context és estimulant.

Era interessant escoltar les opinions tant dels mestres com dels artistes sobre el molt que els passava a cada escola i què els generava a tots ells, de com eren gelosos de la seva professionalitat i vetllaven per no contaminar-se els uns dels altres, de com establien els seus papers diferenciats, però com junts s’entusiasmaven amb el que passava i els passava.

És un pla d’experimentació, proposat i seguit amb atenció des de l’Institut Universitari de Formació de Mestres de l’Acadèmia de Lió, en el qual hi estan implicats filòsof, pedagogs i la inspecció. Un projecte, per tant, que transforma el conjunt del sistema i que, al seu entorn, fa amplis documentals realitzats pels millors directors del món del cinema i, des de l’Ajuntament de la ciutat, s’acull un congrés amb un lema descriptiu del contingut del treball L’art en el cor dels aprenentatges, dins del qual s’hi encabeix la mostra Infància, art i llenguatges, amb la documentació de cada escola.

En tot plegat es podia descobrir la inspiració i coneixement de la realitat pedagògica de les escoles de Reggio Emilia i del pensament de Loris Malaguzzi, treballant per fer realitat als parvularis de ciutat de Lió els cents llenguatges de l’infant i fent evident l’infant competent si té una escola capaç de posar-li a l’abast el millor de la nostra societat i la nostra cultura. Tot i la inspiració en la realitat de Reggio, l’experimentació a les escoles de Lió, estava amarada de l’estil propi, del projecte propi que entre tots estaven construint i que la sinergia, l’entusiasme i canvi que està generant al parvulari, que fa ser molt optimista quant al seu futur.

El retorn
Aquest ha estat un viatge que no ha deixat indiferent el grup. Ha generat debat, interrogats sobre el que s’havia vist i sobre el que prèviament es pensava d’aquella realitat veïna, sobre el present i el passat, sobre la nostra realitat. Una llarga llista de qüestions sobre les quals caldrà retornar i fer un seguiment del seu treball i les seves descobertes.

França ha tingut una clara influència en la nostra història pedagògica, per la qual cosa molts dels interrogats sorgien de la dificultat de comprendre com, idees de Pauline Kergomard, la creadora de l’escola dels més petits a França i altres pedagogs francesos que han contribuït a transformar les nostres idees sobre l’educació en les primeres edats, no siguin perceptibles avui en la seva realitat. Kergomard partia, ja al 1879, del sentiment democràtic, del deure de la família, de la societat i de l’Estat envers l’individu complet (cos, cervell, consciència), com a base per al respecte a l’infant amb un sentiment nou i tanmateix ben precís, per canviar l’objectiu de les sales d’asil i guarderies.

Una ordre del 28 de juny de 1882 especificava que «l’objectiu de l’escola maternal té com a fita donar als infants per sota de l’edat escolar la cura que reclama el seu desenvolupament físic, moral i intel·lectual. L’escola maternal no és una escola en el sentit ordinari del mot, la seva funció no és instructiva, cal substituir-hi tot el llibresc de programes precedents, ja que el nen va a l’escola per seguir el seu desenvolupament natural.

»L’escola maternal, és el lloc on l’infant ha d’estar situat en les millors condicions de benestar, voltat d’una atmosfera moral. Allà veu coses belles, escolta bones paraules, adquireix bons hàbits. El seu cos es desenvolupa i el seu cor i la seva intel·ligència assoleixen plenitud.»

Cal aprofundir-hi, reflexió sobre la qual, des d’Infància, ens comprometem a treballar per poder comprendre’ns i procurar no cometre errors. Des d’aquest punt de vista es parlava sobre la importància de conèixer la pròpia història, conèixer qui o què ha influït sobre la nostra realitat, i alhora sortia en el grup una idea. Què caldria fer a Catalunya per generar entusiasme, per poder anar més enllà del que la realitat ara ens imposa, per projectar les línies de futur per la nostra escola del 0 als 6 anys?