Infància viatja a
Londres

Després de tres dies d’un magnífic sol, el diumenge va despertar-se gris, amb la llum que tenim associada a la vida londinenca. De bon matí una de les moltes activitats que la gran ciutat oferia era endinsar-se en algun dels seus meravellosos parcs, treure el nas en un dels múltiples mercats, visitar algun dels museus immensos. La nuvolada del dia facilità l’elecció d’algun grup, el Museu d’història Natural. La primera sorpresa fou contemplar les seves dimensions, un edifici gran, quasi immens. La segona sorpresa fou la llarga cua per entrar al museu, mitja hora abans d’obrir les seves portes. La tercera i gran sorpresa fou que la majoria dels que feien cua eren nenes i nens de parvulari i molts eren d’escola bressol acompanyats de mares i pares. Un dia potser, en aquestes planes, es podrà explicar el treball pedagògic que hi ha en la base d’aquest museu, del qual gaudeixen tant els infants més petits com els seus acompanyants descobrint el nostre món. Però ara, en aquesta aproximació informativa, potser és lícit fer-ne una lectura des de la perspectiva de l’educació infantil. El museu, podria ser vist com un parvulari gegantí, amb uns espais organitzats amb gran quantitat de materials suggestius, provocadors. En els espais dedicats a Darwin, les propostes, la interacció, eren la constant; per exemple una fotografia d.’un gran estadi ple de gent permet passar de la igualtat a la diferència: de lluny tots són iguals, però, gràcies a uns prismàtics situats a alçades diferents, també a la dels més petits, és possible veure que aquella massa de gent són homes i dones, petits i grans i d’un ampli ventall de races. L’interès inicial del viatge d’.enguany se centrà en el tractament de la diversitat i més concretament de la diversitat cultural, ètnica i racial. Una vella realitat per a una ciutat com Londres i una realitat emergent per als nostres pobles i ciutats. Fou en aquest sentit que, des d’.INFÀNCIA, es formulà la petició sobre el contingut de les visites d’.estudi d’.enguany. Hellen Penn, de la Universitat de l’est de Londres, i Peter Moss, de la Tomas Coram Research Unit de la Universitat de Londres, organitzaren les visites i actuaren com a amfitrions, uns amfitrions d’excepció ó en la mesura que són experts reconeguts internacionalment tant en l’acolliment de la diversitat com a valor positiu com en l’etapa d’educació infantil. S’inicià el treball amb una sessió informativa sobre els diversos centres i serveis existents, que responen a la pròpia història, creences i polítiques. S’exposà el debat, que actualment està obert al país, sobre les línies bàsiques del nou marc curricular per a parvulari i les contradiccions que es desprenen de la proposta, especialment en tot allò que fa referència al tractament de la diversitat o als desajustos entre grans principis i la seva concreció. Després de molts anys de paràlisi es comença a treballar amb esperances renovades. Posteriorment s’exposà el programa de treball de la visita d’estudi a càrrec de representants dels quatre districtes de Londres objecte de visita: Haringey, Tower Hamlet, Camdem i Greenwich. La diversitat, una qüestió positiva Des d’aquesta perspectiva la realitat londinenca se’.ns mostrà exuberant. Quasi podríem dir que la diversitat del món, de les seves races, de les seves llengües estan reunides en aquella cosmopolita ciutat. En alguns dels seus districtes hi conviuen races, països i continents, més de 150 llengües. Es reagrupen en el nou territori i a l’entorn d’aquesta realitat emergeixen en certa mesura ghetos. Els ghetos territorials es reprodueixen a les escoles on fonamentalment i assisteixen infants de famílies procedents d’arreu del món; en algunes escoles hi ha majoria d’infants d’origen hindú, a d’altres, majoria d’origen africà i a la majoria dels centres que vam poder visitar eren pocs els infants autòctons. A l’entorn d’aquesta realitat, en el grup es formularen interrogants i reberen algunes respostes que alhora obrien noves preguntes. En la mesura que els criteris d’accés a les escoles donen prioritat a atendre l’entorn immediat, ens explicaven, de manera molt tendra i gràfica, com un dels criteris és «que es pugui venir a peu» quan això facilita que el gheto del barri tendeixi a reproduir-se a l’escola. Què es podria fer per afavorir una major interculturalitat també amb els infants i les famílies d’origen anglès? Potser els criteris d’accés haurien de ser uns altres, o la situació de les escoles hauria de ser a les cruïlles dels barris? O potser el que caldria es una política d’habitatge que afavorís la interculturalitat i per tant que en els mateixos barris hi hagués diversitat? O potser no cal fer res? O no fer res es també fer quelcom? A l’entorn d’aquests interrogants, podíem constatar com és de diferent cada realitat. A la pregunta de què enteneu per ser anglès, no hi va haver manera de tenir una resposta. En el seu vocabulari, no vam sentir la paraula immigrant, sí, en canvi, la de refugiat, que s’identific à en tot moment amb un petit nombre de persones receptores de molts ajuts. A poc a poc era possible percebre les condicions que en cada país hi ha per acollir la diversitat com una qüestió positiva, però també aquelles accions afavoridores d’.un procés positiu. Així, veient i parlant amb ells sembla clau considerar:

El respecte
Respecte a cada llengua, a cada cultura, a cada creença i per damunt de tot a cada persona. Un respecte que acompanya la manera senzilla d’acollir la llengua de cada infant i de facilitar l’aprenentatge de la comuna, l’anglès, que no sols domina Londres sinó que també domina el món.

La qualitat
Al costat de garantir unes ratios, uns espais, unes condicions de treball, un accés comuns, es constatava la necessitat de crear una sinèrgia contínua entre el treball quotidi à a l’escola i la reflexió, amb les corresponents propostes d’actuació, de canvis, de millores. Estudis lingüístics introdueixen millores en les relacions quotidianes, nous coneixements teòrics que podran influir en les polítiques econòmiques, educatives i socials. Des d’aquest punt de vista és interessant destacar l’abast de l’estudi, del que en podríem dir el currículum ocult i la necessària incorporació al currículum dels diferents reptes que planteja la multiculturalitat.

La relació amb les famílies
Certament, cada cop es pot trobar més coincidència en la necessitat que l.escola treballi estretament amb les famílies, qüestió que es veia clarament com imprescindible en un context d’.àmplia multiculturalitat com el que visitarem. El mestre i l.’escola no poden conèixer i donar a conèixer les múltiples cultures que conviuen en el centre, això fa necessària l’estreta interacció de les famílies, contribuint també a crear una nova manera de treballar, de col•laborar i una nova cultura en la manera de fer escola.

El parvulari, una sorpresa
El tractament de la interculturalitat havia desvetllat l’.interès per aquest viatge d.’estudi, però potser el que la majoria del grup no pensava és que les escoles que tindríem oportunitat de conèixer ens oferissin un interessant plantejament educatiu. Són molts els aspectes a considerar.

L’organització de l’espai
Els espais de les escoles, i molt especialment els de parvulari, estaven organitzats de manera que s’.hi podien descobrir subespais, que s’identificaven amb les àrees de l.’actual currículum en estudi, investits amb propostes d’activitat. Tot i que cada escola de les visitades era diferent en totes es podia veure i identificar una història comuna, aquella que podríem trobar en els plantejaments inicials que ja l’any 1820 feia aquell filantrop que va esdevenir pedagog, Robert Owen, i que amb tanta energia varen impulsar a principis del segle XX Margaret i Rachel McMillan, l’escola del joc, l’escola de la descoberta, l’escola de l’experimentació, l’escola que dóna protagonisme als infants.

El dintre i el fora com un tot
Què li deu passar a la nostra cultura que es desaprofiten les magnífiques condicions climàtiques que es tenen? És una de les coses que sorprèn sempre quan es visiten escoles bressol i parvularis de països amb unes condicions climàtiques adverses, pluja continuada, fred, i s.hi troba vida a l.aire lliure.

El grup flexible
Vam poder observar com els infants es movien amb absoluta llibertat per tota l’escola, com jugaven en petits grups, ara amb coetanis, ara amb infants més petits o més grans. Als nostres ulls, algunes
vegades podia semblar que hi havia un cert desordre, però si deturaves la mirada podies observar com cada infant tenia molt clar quin era el seu grup i la seva mestra i coneixia el ritme de les activitats que es realitzaven al llarg del dia. A aquesta flexibilitat dels grups, al seu moviment, en alguns moments s.hi afegien els pares i les mares que els venien a recollir, o uns pares que aquell dia col•laboraven en alguna activitat.

Les ratios
Aquesta és una qüestió d’escàndol. Són molts els països que hem conegut al llarg d’aquests quasi vint anys de viatges d’estudi i en cap, cap ni un, hem trobat les ratios que tenen les nostres escoles. En els grups d’infants de 0 a 2 anys, a Londres, són tres infants per educador, en els grups de 2 a 4 anys, quatre infants per adult, i en els de 4 a 6 anys són vuit infants per adult.

Una panera dels tresors especial
A Montevetro, a l.altra riba del Tàmesi, en una de les cases més modernes del nou Londres, vam poder visitar Elinor Goldschmied, que, amb els seus noranta anys, va acollir càlidament tot el grup a casa seva i va donar, com sempre, una lliçó magistral sobre la panera dels tresors, sobre el valor de les coses aparentment senzilles que sempre hi ha al nostre abast i que poden ser recuperades per posar-les a l’abast dels infants, amb tota la seva riquesa i dignitat. Golschmied, ha elaborat la seves propostes pedagògiques sempre en estreta relació amb la realitat, al costat dels mestres i a favor dels infants. És una infatigable defensora dels drets dels infants i per tant una creadora i entusiasta difusora a favor d’aquella pedagogia que reconeix els infants com el que són: persones. Amb aquesta excepcional trobada finalitzava un viatge d’estudi, en què, com ja es habitual, van participar-hi companys i companyes de Múrcia, Granada, Madrid, Aragó, Castella, Euskadi i molts indrets de Catalunya. Ara, com sempre, cal esperar, cal donar temps a la reflexió, al debat, a les propostes que a l’entorn del viatge d’estudi es puguin generar, com una manera més d’.avançar en aquest procés continuat de construcció de la pedagogia dels més petits al nostre país.