Infància visita la Bressola de Perpinyà

Això és una allau de pedagogia, comentava entre satisfet i admirat Miquel Mayol en veure com anaven arribant mestres i més mestres des de diferents indrets del Principat, per conèixer la realitat d’avui de l’aventura que s’inicià ara fa 25 anys, el fer una escola catalana a Perpinyà.
Certament més d’un cop hem pogut comentar en aquestes planes que aquestes visites són una sorpresa de generositat i entusiasme pedagògic, eren mestres de l’Arboç del Penedès, Sant Pol, Santa Perpetua, Mollet, Navas, Torrelles de Llobregat, Sant Pere de Riudebitlles, Begues, Arenys de Munt, Calella, Barcelona, Figueres, Girona, Llançà, Banyoles, Olot...
A quarts de nou del matí es sortia de Barcelona, el dissabte 9 de febrer. Algunes mestres s’havien posat en marxa abans de les sis, per fer front al camí que es va fer tan curt. Quan encara en la retina hi havia la rosada llum que amarava Montjuïc, ja veiem el cel blau en el qual s’hi retallava el majestuós Canigó mentre a la sortida «Perpinyà sud» es formava una corrua de cotxes que seguien decidits al de les mestres de la Bressola que allí ens esperaven.

L’acolliment
En una barriada senzilla de la ciutat que durant anys va representar per a molts de nosaltres llibertat i accés a la pròpia cultura, darrera d’una tanca baixa, uns barracons vells i uns de nous ens mostraven una primera realitat de la bressola.
Un cafè amb llet o un te amb galetes ens esperava al bell mig del pati, des del qual les portes obertes de les classes ens convidaven a entrar, a descobrir el que cada grup d’infants fa, a poder llegir en les parets i en les prestatgeries quins eren els seus projectes, quins són els seus interessos, quines les seves prioritats.

La visita
Amb una gran naturalitat el grup inicià el procés d’envair la intimitat de les relacions, dels espais, dels anhels. La impressió inicial de pobresa, de recursos limitats, poc a poc, amb la possibilitat de diàleg amb les mestres de cada grup, es convertia en la descoberta de la riquesa del treball que infants i mestres realitzen, des de les moltes possibilitats de resoldre el dia a dia del seu funcionament, fins a les diverses maneres d’apropar-se a la llengua, o a la descoberta de les possibilitats de les bombolles de sabó.
Les velles idees de la pedagogia activa, aquelles que encara no s’han fet realitat en algunes de les nostres escoles, o que altres les han abandonat en ares de la modernitat, que moltes vegades no és altra cosa que un vocabulari tecnòcratic que disfressa la rància escola tradicional, es podien veure a ple funcionament i amb tota l’actualitat d’una pedagogia que confia en les capacitats d’organitzar-se, que permet als infants exercir el seu dret a tenir responsabilitats.
Des d’aquesta perspectiva els «vells càrrecs» esdevenien una manera de racionalitzar el funcionament del grup, d’organitzar la vida, d’acordar i repartir responsabilitats que emergeixen de la pròpia activitat a què junts donaven resposta.
En un dels espais sobre un «palier» recuperat i dignificat, es podia veure la vella idea de Froebel, les construccions, amb una nova manera d’oferir-les que darrerament hem après de Reggio Emília, en la qual els materials per fer les construccions són quasi tots de recuperació i en lloc d’endreçar-los a sobre del «palier» esdevenen una provocació o un estímul constant al procés de creació i recreació dels infants.

L’intercanvi
Un cop la curiositat estava servida es va tenir l’oportunitat de conèixer, amb la mateixa sinceritat i franquesa, el projecte polític i pedagògic que sustenta les bressoles i amb elles o com elles tota la represa de la llengua i la cultura catalana a aquella part de país que durant tants segles ha estat sotmesa.
Però a la Bressola, a més d’aquesta clara voluntat de recuperació lingüística i cultural, cal destacar el que potser avui és un element cabdal, la bona pedagogia, i que d’altra banda ells consideren com dues realitats indissociables.
Joan Pere le Bihan, amb la mateixa o més passió que la que podia tenir ara fa vint-i-cinc anys quan iniciaren aquesta aventura amb petit grup d’infants i una mestra, explicava l’interès que en els darrers cinc anys hi ha per les Bressoles, que amb les dues de Perpinyà avui són set, a Nyils, Prada, El Soler, Sant Esteve del Monestir i a Càldegues.
A l’entorn d’aquesta realitat creixent és possible fer-se un munt de preguntes que els participants es feien o es podien fer, com: L’ajut econòmic del govern pot influir? O potser és el fet de ser una escola petita? O l’increment podria atribuir-se a la pedagogia que en elles si practica? O potser el que influencia en l’elecció és la suma d’aquests i altres factors? Per poder donar resposta caldria conèixer més la realitat i poder contrastar les opinions, però, el que és segur és que les famílies les valoren.
Política i pedagogia es combinaren per descriure el projecte comú, un projecte flexible, obert un projecte que fa gala d’ escriure algunes de les seves realitats en llapis, no per falta de seguretat amb el que es fa, si no per convicció de que la realitat és canviant i perquè el seu procedir esta lluny de tot dogmatisme. A la descripció de l’estructura organitzativa dels grups, que en el cas del parvulari és remarcable, tenir-los d’edats barrejades permet que els petits puguin aprendre dels grans, però potser també que els grans aprenguin dels petits o potser el que passa és que els uns aprenen dels altres i es trenquen estereotips com el pensar que t’adreces a nivells i no a persones cada una diferent i amb el seu potencial.
La Bressola de Perpinyà és una escola amb 124 infants i 14 adults en què els projectes i el projecte es fan en equip, així vam poder sentir totes les veus de l’equip de parvulari. Cada mestre ens explicà amb rigor algun aspecte rellevant de la vida quotidiana dels infants, des del petit hort que tenen, fins a l’organització dels grups, als grans experiments que els infants un bon dia proposen, o la participació a la verema...
Amb la imatge dels infants interessats i actius i les veus amb diverses variants de la nostra llengua, vam donar per finalitzada una visita d’estudi, amb un profund agraïment de tots els participants.
De tornada, tot fent la digestió del vist, l’escoltat i el menjat, en el bus s’encadenen les converses, els més joves del grup, encara estudiants, però la majoria compaginant-ho amb una forma o altra de treball a l’escola, comentaven l’experiència que ells havien viscut de petits o la seva pràctica actual i així s’iniciava una construcció d’opinions i de coneixements que feia que a alguns se’ls il·luminés la cara. Uns seients més enllà es parlava sobre l’oportunitat i l’encert dels articles sobre els bits d’intel·ligència apareguts en el darrer número de la revista i podies sentir com un altre grup parlava de la necessitat d’intercanvi.
Tot parlant i escoltant, tot lamentant i rient s’havia retornat a les Drassanes, després d’un dia intens d’estudi i d’intercanvi i com sempre la pregunta: On anirem l’any que ve?