Infància viatja a

Polònia

Sabíem poques coses de Polònia. Fins i tot moltes de nosaltres podíem tenir algun prejudici sobre la imatge del país, unes idees que són les tòpiques, que emergeixen gairebé sempre sobre el que és desconegut.
Dues qüestions ens generaven dubtes a l’entorn dels prejudicis, d’aquestes idees tòpiques, que ens feien créixer la curiositat cap a la realitat educativa de Polònia. La primera, les idees pedagògiques de Janusz Korczak, amb la seva coherència de respecte i estima cap als infants, i la segona, la visita que, feia poc més de dos anys, havíem rebut a Rosa Sensat de la professora Anna Zyelinska, qui, amb gran precisió, ens havia mostrat el seu coneixement de la nostra realitat i de la logse, i la seva precisió i interès per les conseqüències que la reforma educativa estava significant per a la transformació de l’escola en general i per a la educació infantil en particular.
D’aquí que cada cop prenia més força l’interès per saber més sobre aquell país i la seva realitat educativa. El viatge d’estudi d’enguany ha esta restringit. El nombre de mestres que hi ha participat ha estat la meitat de l’any passat i una quarta part dels de fa dos anys. Una decisió difícil de prendre, però absolutament imprescindible, tant per a les persones o institucions que en cada país organitzen el contingut i l’itinerari d’estudi, com per la dinàmica de treball i organitzativa del grup.

Del tòpic al coneixement
El verd i el gris pinten la primera imatge del paisatge urbà. La pluja persistent i amable ajuda a configurar els tons d’una vegetació que, a mitjan maig, es mostrava tendra, exhuberant i matisada, igual que el gris esdevenia ocre, terra, o fins i tot rogenc, quan t’endinsaves al cor de la bella ciutat de Cracòvia, on la vella muralla, ara derruïda, és un gran parc que abraça la ciutat vella. Una ciutat en la qual la gran plaça el segle xiv, amb el seu esplèndid mercat i la majestuosa església ens ajudaren a comprendre el passat i ens feia evident el dinamisme i la vitalitat que caracteritza la ciutat d’avui.
La seva gent, amb molts joves omplint els carrers de rialles i dinamisme, ens mostraven un poble ara pendent d’Europa com a una bot salvavides per al seu futur de llibertat i prosperitat. Una imatge i un sentiment que ens recordava a nosaltres mateixos no fa gaire temps.
Molt aviat el programa de treball ens va donar a conèixer altres coincidències, altres realitats compartides amb els companys polonesos.
En la sessió de treball que vam tenir amb els responsables d’educació de la ciutat, ens informaren sobre les dues gran reformes que afecten l’educació en general i l’educació infantil en particular: la descentralització i la reforma del sistema educatiu.
L’Estat centralista ha iniciat un procés de transferir competències als ajuntaments. Quant a educació aquests tenen competències plenes per gestionar tots els nivells educatius, des de l’escola bressol fins a la universitat.
La reforma educativa per a l’educació infantil comporta fonamentalment iniciar l’escola obligatòria als 6 anys, per tant una reducció del parvulari als 3, 4 i 5 anys; per a l’escola bressol, la reforma implica passar de dependre de sanitat a educació.
A la ciutat de Cracòvia i a la seva àrea metropolitana, l’oferta és d’un 45 % per als infants de parvulari i d’un 15 % per als infants de l’escola bressol. El responsable d’educació va explicar com la seva política era favorable a mantenir l’oferta per a aquestes edats, una política que està lluny del que fan altres administracions locals, on la generalització de l’escolarització dels infants de sis anys s’ha fet reduint l’oferta per als més petits. També va fer especial èmfasi en la política d’ampliació dels horaris dels parvularis de la ciutat, que ha comportat doblar el personal per contribuir a fer compatibles les responsabilitats laborals i familiars de les famílies joves.
Durant la sessió de treball amb els responsables municipals, se’ns plantejaven dues qüestions: l’inici de facilitar la creació d’escola privada, fonamentalment religiosa, i la referència a la tradició familiar del país i al rol dels avis en la cura dels més petits, sobretot ara que la crisi econòmica es fa evident a molts barris de la ciutat. Dues qüestions sobre les quals, possiblement, molts de nosaltres discrepàvem, però que en aquell context no vam gosar polemitzar.
En una entrevista amb la degana i diverses professores de l’Escola de Mestres de l’Akademia Pedagogiczna, algunes qüestions van esdevenir més i més clares, d’altres van obrir nous interrogants sobre la seva realitat i especialment sobre la nostra.
La durada dels estudis de mestre a Polònia és de cinc anys; tres de comuns i dos d’especialista. Cinc línies bàsiques defineixen els continguts de la carrera per als mestres.
Després de la seva acurada explicació, el torn obert de paraules va esdevenir un veritable intercanvi, un diàleg fluid gràcies al jove intèrpret polonès que tant podia parlar en català com en castellà i que ens va evidenciar l’interès que totes les professores tenen sobre el que passa al nostre país, sobre com avança l’aplicació de la logse, i vam veure com obrien els ulls, sempre tan blaus, en sentir-nos explicar el procés de contrareforma en què està immers el país.

Del marc general a l’escola
Les visites d’estudi a les escoles estaven organitzades en tres grups. Cada un d’ells tenia dues joves estudiants que actuaven com a intèrprets, del polonès al francès.
Els parvularis que es visitaren havien estat triats d’acord amb la diversa oferta complementària que feien. En alguns d’ells es feia religió; en d’altres, anglès; d’altres acollien infants amb dificultat físiques o psíquiques, o feien dansa, música, tallers de dibuix, de teatre, gimnàstica o natació.
Però, com ens ha passat en tots els viatges d’estudi, un cop més teníem davant dels nostres ulls uns parvularis on el joc i les responsabilitats de la vida quotidiana eren els eixos que articulaven l’activitat. Uns parvularis en uns edificis grisos per fora i plens de color i alegria per dins, amb unes sales grans, sempre amb més d’un mestre que organitzava o seguia l’activitat dels infants, unes sales plenes de prestatgeries, amb una gran quantitat de joguines, llibres de contes i altres materials sobre els quals poder-se interrogar o experimentar, tot perfectament ordenat i a l’abast dels infants.
Unes grans catifes escalfaven el terra de les sales, de la mateixa manera que les cortines i les plantes contribuïen a crear un ambient acollidor. Les taules i cadires ocupaven una petita part de l’espai. A la decoració de les parets es feia patent el treball de les mestres, amb una gran proliferació de flors de paper i murals que ens recordaven tant l’arribada de la primavera, com els brodats de tots els colors que caracteritzen els seus vestits populars i la seva estètica.
Els jardins dels parvularis tenien grans sorrals, elements de joc per enfilar-se o lliscar i, sobretot, arbres i arbustos, alguns plens de flors com els lilàs. L’herba creixia amb petites flors. També hi havia flors de llargues tiges que s’oferien tendres als infants.
Una constant a tots els parvularis visitats, que com sempre ens deixava bocabadats, eren les ratios d’infants per adult, 12 i 15, on aquí hi ha 30 infants, un nombre que ens omple d’interrogants i, cada cop més, d’inquietud cap als nostres infants i la nostra manera de treballar, condicionada sempre per un nombre excessiu. També, cal dir que totes les mestres treballem 40 hores setmanals a l’escola, 25 hores amb els infants i les altres per fer formació, treball amb els pares, amb l’equip o preparar materials.
Actualment, tal com vam escoltar dels responsables municipals d’educació i de l’enfocament de la formació dels mestres, tots els parvularis visitats compartien també una oferta horària d’ampli abast, de les 6 del matí a les 4.30 de la tarda. Una realitat nova que els estava plantejant la necessitat de fer un horari flexible, com també vam veure l’any passat a Finlàndia. Cada cop més, les famílies participen en l’organització i la gestió de les escoles.
Les escoles bressol visitades estaven situades en àmplies i sòlides cases. Una havia estat casa familiar i l’altra, l’antic Consolat de la urss. Ambdues comptaven amb àmplies sales equipades per a les diferents activitats de la jornada, jugar i dansar, menjar, dormir i banys, amb uns esplèndids jardins rics en vegetació i materials per fer plàcida i atractiva l’estada dels infants.
Els infants ens miraven estranyats de veure tantes persones embadalides amb el seu fer tranquil. Els més petits cercaven refugi en les mestres. Pel que vàrem saber, érem el primer grup que visitàvem les escoles bressol. La història ens condiciona tots i, en aquests centres, el canvi d’orientació prioritària, de sanitat a educació, encara era evident en molts aspectes del seu funcionament, com el fet de frenar l’accés de les famílies o d’altres persones a l’interior de l’escola per tal de preservar la salut dels infants, un punt de vista que ens recordava el practicat en tantes institucions regides amb criteris higienistes. També, de les escoles bressol, en cal destacar les ratios, que eren 3 infants pels més petits i 6 pels més grans.
L’escola bressol també es trobava immersa en un procés de transformació, en un canvi de concepte, que tenia repercussions en la manera de treballar els professionals. Allò que s’havia convertit en una rutina de treball i funcionament ara es veia, en certa mesura, qüestionat. Una realitat sobre la qual també incidien els canvis laborals i formatius, que acompanyen tota proposta de canvi, una realitat que en alguns generava inquietud i en altres, esperança.
El joc dels infants es desenvolupava a partir de les múltiples joguines, que oferien una gran diversitat d’activitats i estaven curosament endreçades com en un gran aparador posat al seu abast. El plàstic hi era el material dominant. Entre les activitats, es feia palesa l’especial atenció que, a cada una de les escoles, es dedica a la música i a la dansa.

Seguint Korczak
A més de l’interès que genera veure les escoles i el sistema educatiu a qualsevol país, el viatge d’enguany tenia per al grup una prioritat afegida: descobrir l’empremta de Janusz Korczak en la realitat educativa de Polònia.
Vam conèixer un centre per a nens i joves, amb múltiples activitats educatives, que, a més de portar el nom de Korczak, es proposa dur el seu pensament a la pràctica pedagògica d’avui.
El Centre Cultural Korczak està situat en un dels barris més conflictius de la ciutat, que avui pateix l’índex més alt d’atur del país, amb tota la problemàtica social que aquesta realitat genera. Té un horari llarg per cobrir les diverses necessitats dels infants i joves del barri. Els matins és un parvulari que prepara els infants de 6 anys per entrar amb èxit, als 7 anys, a l’escola obligatòria. A partir del migdia, el Centre acull també infants i joves que, després de les seves hores d’escola, cerquen un espai on poder desenvolupar les seves aficions, aprendre alguna altra llegua o compartir un temps amb els amics.
Des del centre Korszak es treballa per donar resposta a totes aquestes inquietuds, amb tallers de pintura, innombrables grups de dansa i música, on cada infant i cada jove pot trobar el seu to, els seu ritme, el seu estil. Durant la visita vàrem poder veure com tant els infants com els pares gaudien amb danses de diferents estils i països del món. Ens mostraren també una col·lecció de pintures de joves compartida amb altres països europeus.
Vam tenir una acollida càlida de tot el personal i el contacte amb un home entusiasta de la pedagogia de Korczak, Jósef Nonak, a qui brillaven els ulls quan desgranava els aspectes característics avui dia dels centres Korczak, una pedagogia encara vigent en la vida de centres i escoles del país.
De tornada, al gueto jueu de Varsòvia, un espai que impressiona per nu, pel silenci i per l’actitud respectuosa dels visitants, en un petit cartell que dóna compte del que allí va passar, una imatge ens mostrava el Korczak màrtir, escoltant i acompanyant fins al darrer moment els infants orfes.

Interrogants
Com acostuma a passar en els viatges d’estudi, l’intercanvi del grup, amb totes les seves veus, del nord, del sud i de l’est, tacant la pell de brau, dels nous i els vells, dels joves i els grans, contrastant el que s’ha vist amb el que s’ha pensat, comparant realitats d’aquell i d’altres viatges amb la realitat pròpia, l’intercanvi fa que alguns interrogants s’aclareixin, que alguns prejudicis desapareguin, però també se n’obren de nous, un procés que, en certa mesura, no acaba mai.
Aquest viatge ens ha fet plantejar interrogants:

• Fins a quin punt el respecte als infants com a persones amb drets ens planteja grans reptes com a mestres?
• Per què ens costa tant d’entendre que el joc és l’activitat pròpia de la infància i que, amb el joc, l’infant aprèn com és el món i com són les persones?
• Per què a les nostres escoles bressol i parvularis hi ha les ratios més negatives de tot Europa?
• És possible que tots aquests interrogants estiguin relacionats?
• Per què, en un país com Polònia, avui es pensa que la iniciativa privada pot ser millor que la pública, quan l’oferta pública, encara majoritària, és millor que la nostra?
• Per què una reforma educativa, la nostra, ha estat tan valorada per persones d’altres països i en canvi nosaltres no hem sabut defensar-la.